OPINIÓ, TALENTS OCULTS

Una batalla perduda

No sé quant temps porto aquí, tot es veu tan borrós, estic atordit, estic cada vegada més cansat i per alguna raó sento que això encara no ha acabat.

Intento recordar el que ha passat, em vénen petits records que preferiria oblidar, però no se’n van, continuen en el meu cap, repetint-se sense cap mena de pausa, són molts.

La memòria em fa una mala passada, i remembro els cops que he rebut als meus genitals, recordo els milions de cops que he rebut als ronyons, la força desmesurada d’aquell home m’ha deixat abatut… la càrrega pesada que ha dipositat a la meva esquena, el material greixós que m’ha col·locat als ulls, deixant-me així amb poca visibilitat i per no parlar de la substància que ha volgut posar per les meves cames, és irritant me les està cremant, necessito mourem per calmar la irritació.

Intento evadir-me d’aquests pensaments, busco una manera d’escapar d’aquesta gàbia en la qual m’han deixat. És molt estreta i fosca, i no em permet escoltar cap mena de soroll. De sobte tinc la sensació que la caixa es mou, ja està? Ja sóc lliure?

Sento un soroll per sobre meu, han obert una petita porta per sobre la meva clatellera, entra una mica de llum, puc escoltar molt de xivarri, sigui on sigui sé que hi ha molta gent, tot és molt caòtic, vull escapar per aquell forat però és massa petit per sortir, aleshores per què serveix? Veig de refilada la cara d’un home, no és el mateix d’abans, aquest du una petita llança… me la clava; una vegada i una altra. Sento un dolor irrefrenable a la nuca. Em poso molt nerviós, dono cops a les parets de la gàbia per poder sortir, però no puc.

No crec que aguanti més, necessito que tot acabi, sento la meva sang recorrer el meu dors. Me n’adono que han obert una altra porta, aquesta és més gran. Sense pensar-m’ho dues vegades, surto de la caixa de la qual era presoner. Em costa adaptar la meva visió, la llum és cegadora. Quan els meus ulls comencen a veure amb més claredat visualitzo l’interior d’un edifici alt i circular, està replet de gent pel voltant i al centre hi ha una pista on no hi ha res.

Surto corrents del lloc on em trobo i em dirigeixo cap a la pista, intento buscar una sortida, no puc, està tot tancat, mentre la multitud que es troba en l’estadi fa diferents sorolls, cada pas, cada moviment que realitzo és un nou estrèpit.

Dono una volta sobre el meu cos, i veig un baró amb un vestit bastant peculiar, aquest du una mena de bastons de colors, l’home corre cap a mi, no reacciono i malauradament és massa tard, l’home ha clavat una de les veres just al mateix lloc on estic ferit, intento ignorar el dolor i fujo d’ell, sé que em vol atacar amb l’altre pal i ho fa.

No sé què és el que ve ara, però sigui el que sigui vull que acabi ràpid necessito sortir d’aquesta tortura. Per un instant penso que ja s’ha acabat però quan menys m’ho espero em trobo a l’home que m’ha clavat les estaques que ara duc penjant, està quiet bellugant una tela, l’únic que se’m passa pel cap és córrer cap a ell i defensar-me… però ell m’esquiva, és molt àgil.

Estic cansat, no puc aguantar-me sobre les meves cames, cada minut que passa és més sang perduda, intento lluitar però l’ésser amb qui estic lluitant, no té cap pietat i m’introdueix una espasa, travessant així el meu fetge, els pulmons, la pleura…

Caic rendit a terra, no estic mort, però sé que aquesta batalla està perduda. Per la cua de l’ull puc veure la cara de l’home que m’ha deixat malmès i ara ja si, sento la textura d’un metall perforar el meu cap m’atravessa d’una i sento com entra i surt, sento com el meu cervell és destruït a poc a poc i un llum s’apaga dins meu…

Comentaris tancats.