OPINIÓ

Adéu, amiga meva

Segons la recerca, la mort d’un animal pot ser un dels episodis més tristos de la vida d’una persona, especialment, per als més joves.

Tinc la necessitat d’escriure aquest article perquè durant les vacances vaig perdre una amiga molt especial per a mi. La Morla. Un conill belier de color gris. Tenia cinc anys i mig. Presumida, manaire, espavilada, intel·ligent i extremadament carinyosa, una senyoreta. Si fos una il·lustració, seria com aquesta però amb les orelles caigudes.

La seva mort ha sigut sobtada, imprevista. Sense avisar. Tanmateix, ens en vam poder acomiadar. Va ser ràpid i no va patir gens.

Ara bé, el buit que deixa un animaló és tan gran… Ostres, és que has perdut una amistat, un membre de la teva família. Hi convivíem amb ella, sabeu? I, de fet, somniaven en crear una llar tots plegats. És difícil fer plans sense tenir-la en compte: és treure el plat de la taula de la persona que hi falta.

El pitjor va ser l’endemà: Sant Jordi. Els qui em coneixeu ja sabeu que per a mi és el millor dia de l’any. Friso perquè arribi i faci bon temps. Ha sigut el Sant Jordi més negre de la meva vida. El més trist. Vaig tenir roses, llibres però ella ja no hi era. A partir d’ara, Sant Jordi serà una mica més trist i, tot i que sé que el viuré intensament com sempre, hi haurà aquell segon tan dur en què se’t tancarà la boca de l’estómac perquè la recordaré.

I, en aquest moment, m’agradaria donar les gràcies als consells que vaig rebre dels meus companys i companyes i per les mostres de suport dels meus alumnes.

Des d’aleshores, en parlem molt de la Morla. És necessari. A vegades, encara em fa mal dir “La Morla era… “, “A la Morla, li agradava…”. Situar-la en el passat em fa mal perquè és com si hagués passat pàgina. No ho vull això! I per aquest motiu, prefereixo pensar que ha pres una nova forma. La d’un roser, precisament.

Afortunadament, he tingut molt poques experiències amb la mort. Fins ara no l’havia vist de cara, no m’hi havia enfrontat mai i, sincerament, em va apallissar tant que em feia vergonya i tot. Per sort, tinc amics i companys que m’han ajudat i, sense adonar-me’n, ho continuen fent. Forma part d’un procés.

He llegit una mica sobre el dol per la mort d’un animal. Considero que potser no hi ha tantes diferències amb el procés que podem fer per la mort d’una persona. Hi ha diferents etapes però uuufff… Què voleu que us digui? No em serveix que gent que no em coneix tingui certa intuïció per saber com em sento i que em suggereixi plans i estratègies per “superar” la mort de la meva amiga. Ho sento i no vull ofendre a ningú perquè estic convençuda que tots els articles que he llegit (fins i tot aquest) estan escrits per persones que volen ajudar.

Morirem. Lamento si us he fet un spoiler. Sabia que, en un moment determinat, m’havia d’acomiadar de la meva amiga, com també ho hauré de fer amb tothom qui estimo. No tinc ni punyetera idea de quan ni de com ho hauré de fer, tampoc sé si estaré preparada però ho hauré de fer.

Ara, empatitzo molt més amb el meu avi i amb la meva mare, qui també es van haver d’acomiadar dels seus amics i amb unes circumstàncies molt més cruentes que les meves en molts sentits.

Ara, cal cuidar-nos i fer-nos companyia. Perquè, per sort, no era l’única amiga de la Morla. Cal aprendre a conviure amb els records i aprofitar totes les qualitats que la nostra amiga ens ha fet florir.

Cert, perdre una amistat és una merda. Com totes les pèrdues. Però la vida hauria sigut més avorrida i trista sense ella.

Si has arribat fins aquí, moltes gràcies.

Per cert, si et trobes en una situació semblant, parlar-ne. Si veus que algú es troba en aquesta situació, no menystinguis les seves emocions i els seus sentiments, ofereix-li les teves espatlles i una estona.

Comentaris tancats.